Quan el vent i la trangolada entren a boca de fosc, una colla de pescadors i jo acostumem de trobar-nos a la cabina d'una de les barques de bou ancorades i segures a recer del dic. Avui feia tramuntanassa — tramuntanada o gropada, discutien entre ells —, i les onades, fosques i altes, saltaven els carreus i escumejaven brogidores.
Tot eren negrors en un fons boscaí de negrors, on jo veia foradades i esplugues, i galeries amb portes drapades i cambres medievals. A la punta, la nafra vermella de la nit sagnava damunt la polseguera de l'aigua. Hem fet foc en una brasera d'altre temps, i hem preparat i consumit menges olioses i salobres. Jo no recordava ventades tan xiuladores, fredes i udolaires. Les pregones rumors del mar, la cruixadera de les fustes, el renou de la ferramenta, la fregadissa de cordes i xarxes, i el grinyol de tants d'ormeigs malendreçats, ultrapassaven la memòria que jo tenia d'altres estades a bord d'una barca sòlidament amarrada. Algú ha sortit a parlar de la mort, i cadascú ha narrat la seva història de navegant amb tempestes, naufragis i negades. No és pas que els pescadors que conec siguin massa tràgics ni dramàtics en llurs contalles. Diuen que no temen la mort. Volen dir, ja ho sé, que no hi pensen ni no hi volen pensar.
Massa eixerits, s'han avesat a no recordar-la. De tants d'estels com espurnegen en les clares nits soberanes, tot just si només els interessa el nom de l'estrella d'en Ferris, que és la de l'alba i la del vespre. Però saben dels rocs i dels recs. — Mirem més ensota que endalt; de peixos, no en plouen. /, de cua d'ull, si apunta el grop. Ja un altre comenta: —La mort, en aquest temps que som, no fa por a ningú: mireu com corren i com volen. / un terç — Ja no els fa por ni l'infern; a mi tampoc, perquè no hi crec. Me'n fan més les balenes. D'altres han parlat com els filosofastres, però amb menys urc i mes airejada fantasia. — Sempre ho hem vist així, i el qui ens va embarcar que ens colgui. Ara, si he de viure uns quants anys més, que em deixí vi a la bóta i pa a la post. Quins descreguts, Senyor! — Deixa't de vi: sous!, refuga el mes cagalatxa. —Jo voldria morir tot ballant, diu un de jove. — Jo, quan dormo. / el més vell, mestre de sardinals: — Jo, tot mirant el mar. / girant-se cap a mi, planta: — La mort només fa por als senyors i als valents, vull dir a aquells qui diuen sempre que no els fa por res. Mireu, per aquí als voltants, de tant en tant n'hi ha que es pengen, de tan feliços que són.
Era tard, i el fred i la son ens ensopien. Tants de sorolls, el bufareu que passa pertot i els batzacs de l'embarcació ens feien enyorar el jaç. Hem tornat amb el bot de passatge, hem saltat com si passéssim el Cap, i ens hem mullat. Ja en terra, hem sentit la veu vinosa d'algú que s'aturava i ens escridassava. És un que s'empilloca sovint i que, de nit, volta pels horts on parla, diu ell, amb les canyes, les quals li conten històries i secrets. — Fujo del poble: hi ha massa gent pels carrers, i cotxes i motos que van amunt i avall, i no et deixen pas. Com si fóssim per la Festa.
Un li fa: — Què dius ara! No en fa poques, d'hores, que tothom és a dormir. — N'hi ha que ni s'han llevat, avui; i de cotxes, fa mesos que no se'n veuen. L'embriac segueix dient: — Pareu bé l'orella: ^no sentiu enraonaments, crits, cants, música i rialles? Les terrasses dels cafès són plenes, i les tenores no havien refilat mai tan prim i tan altes, ni les piules no havien petat tan fort. / a primeres hores de la matinada, enmig d'una soledat basardosa, s'apartava per deixar pas als carruatges i a la gent figurats que... l'empenyien. Li he dit que no feia pas gaire que parlàvem de la mort i dels morts, — Què en penseu, vós... S'ha tret el tapaboques, i ha cantat una cançó fresca i mordaç, amb tendres tornades que repetia mig cloent els seus ulls de xibeca. Li he preguntat si me la deixaria copiar: — No sé pas si la recordaré: me l'he pensada ara mateix. Li he dit si en recordava el nom: — Això, rai! 'Mariner quan folga amb dona, prou s'hi voldria morir'.